> tardes d'estiu

Allà estavem, ajeguts al banc de la plaça, com cada tarda d'estiu desde feia més de 10 anys. La calor ja mermava i el cel agafava un color ataronjat

- Recordes la primera vegada que vem parlar?
- Ja saps que tinc molt mala memòria... amb prou feines recordo el que vaig veure ahir a la tele.
- Jo si que ho recordo... Recordo cada paraula que ens vem dir, cada silenci que vem fer... Tot...

Silenci

- No dius res?
- Ja t'he dit que no ho recordo...
- No et crec Pit...
- Ningú t'obliga a creure'm...

(...)

- I com et trobes avuí?
- No gaire millor... Aquestes pastilles em maten...
- Quina contradicció, no?... Recordo que el dia que ens vem coneixer també les prenies... Va ser molt semblant al dia d'avuí... Em vas dir que estaves malalt i que potser no tornaries més al poble... Aquell primer estiu em vas dir que potser et morires... Feia molt poc que ens coneixíem però quan vas tornar a la ciutat no vaig parar de plorar, pensant que potser era el primer i l'últim estiu que passavem junts...
- I si no funcionen?
- Què?
- Les pastilles... I si aquest cop no funcionen?
- Van funcionar fa 10 anys... funcionaràn ara.

I ens vem abraçar, mentre yo notava la seva forta respiració degut a la malaltia.

Aquell va ser l'últim estiu que vem passar junts al poble.

Encara recordo com un any després el cotxe de la seva família tornava al poble, i jo buscava desesperat per la finestra el seu somrís, per saber que estava bé, que ho havia tornat a superar. Però no va ser així, en el cotxe hi havia una plaça buida, en Pit no hi era, i vaig caure amb el meu propi pes al terra, trencat de dolor, mentre la seva mare m'explicava que havia marxat, pels vols de Nadal, sense patiment, dormint plàcidament.