16 ene. 2008

> TELEtitis



Des de fa uns dies m’he enganxat a “ Fama; ¡a bailar!” al nou reality de Cuatro.
Després de ésser aconsellat per un conegut en veure-ho, hi he caigut de quatre grapes.

La mecànica d’aquest concurs (a l’estil OT) és molt senzilla. 20 nois tancats a una acadèmia de ball preparen coreografies i cada setmana hi ha les típiques nominacions i expulsions. Però si us dic la veritat no m’hi he enganxat pel tema del ball sinó per d’altres motius.

En primer lloc una presentadora de bon veure (Paula Vázquez) que va més perduda que una pop a un garatge, confon el nom dels concursants, dels professors, no sap a quina càmera mirar ni tampoc quan l’estan punxant en directe, un desastre!

També s’ha de destacar la acadèmia, digna de qualsevol escola de ball cutre de barri, amb quatre grafitis a les parets i 2 ventiladors gegants al fons intentant emular ben be no se sap què…

Un professor passat de voltes que només va dient “Quiero energyyy!! “Es muy amazing!!”

Un director de l’escola conegut per ser “fill de” que tampoc sap ni ell mateix que hi pinta al programa i que ens regala perles com lectures en veu alta de indicacions de guió.

I el millor de tot és que es tracta d'un programa sense plató, per tant tot es fa a la mateixa “escola” on col•loquen a 15 persones de públic dretes per les parets, i Paula Vázquez presenta el programa des de el passadís de la escola. Mentre va dient “ya?, ya?” pk desconeix per complet quan ha de parlar.

Però la perla del programa es diu Marcos, un diamant en brut!




Després de veure’l puc afirmar sense por a equivocar-me que “Jo ballo millor que el Marcos”

Si a tot això li afegim una realització pèssima i constants problemes de so, ens queda una hora de programa 100% recomanable per veure a les 15:30 de la tarda!

24 ago. 2007

> anem de vacances!


Sí, jo sóc dels 'raros' que marxa de vacances a finals d'agost!!

Així doncs, cap a Menorca hi falta gent!!

Ens veiem a la tornada! I prometo posar-me les piles amb el blog!

2 jul. 2007

> nit d'estrena!


Quina gran nit!!

Després de mesos patint amb els assajos, amb les coreografies i amb les cançons ja heu estrenat!!!

Ara a disfrutar de les representacions que queden i al setembre més!!!

Per tots els que heu fet possible que la història del pais d'Oz arribi als escenaris i pk ho veu fer de conya a l'estrena, per tots vosaltres va aquest post!

I jo vaig a seguir amb un nou guió... però inspiració, que t'he fet jo? pk m'abandones?

Espero que "Si me das la mano" pugui veure la llum com l'ha vist "El Màgic d'Oz".


29 jun. 2007

Sant JOAN 07


Un any més tot i estar d'examens no podia faltar la revetlla de Sant Joan! Ballant el "remenant pits", buscant gel, nant a pixar entre cotxes, sucant els peuets al mar, trencant gots de cubata, fent fotos xorres, menjant entrants by Ferran Adrià, vigilant que no ens caigues un tros de coet al cap i moltes coes més que a veure si repetim!!!

Va ser el Sant Joan del Guillem, la Laia, la Maria, La Mariona, la Sílvia i del Gerard (o sigui yo!) Un Plaer!



9 jun. 2007

> coming to town

Sou molts els que coneixeu la meva dèria per els curts (sobretot per dirigir-ne algun un dia no gaire llunyà, espero)

A continuació postejo un dels més originals que he vist últimament, guanyador del primer premi del concurs "Fotogramas en corto".

Espero que us agradi (i que no passeu molta por... :p)

PRIMERA PART


SEGONA PART

> sobren paraules

7 jun. 2007

> tardes d'estiu

Allà estavem, ajeguts al banc de la plaça, com cada tarda d'estiu desde feia més de 10 anys. La calor ja mermava i el cel agafava un color ataronjat

- Recordes la primera vegada que vem parlar?
- Ja saps que tinc molt mala memòria... amb prou feines recordo el que vaig veure ahir a la tele.
- Jo si que ho recordo... Recordo cada paraula que ens vem dir, cada silenci que vem fer... Tot...

Silenci

- No dius res?
- Ja t'he dit que no ho recordo...
- No et crec Pit...
- Ningú t'obliga a creure'm...

(...)

- I com et trobes avuí?
- No gaire millor... Aquestes pastilles em maten...
- Quina contradicció, no?... Recordo que el dia que ens vem coneixer també les prenies... Va ser molt semblant al dia d'avuí... Em vas dir que estaves malalt i que potser no tornaries més al poble... Aquell primer estiu em vas dir que potser et morires... Feia molt poc que ens coneixíem però quan vas tornar a la ciutat no vaig parar de plorar, pensant que potser era el primer i l'últim estiu que passavem junts...
- I si no funcionen?
- Què?
- Les pastilles... I si aquest cop no funcionen?
- Van funcionar fa 10 anys... funcionaràn ara.

I ens vem abraçar, mentre yo notava la seva forta respiració degut a la malaltia.

Aquell va ser l'últim estiu que vem passar junts al poble.

Encara recordo com un any després el cotxe de la seva família tornava al poble, i jo buscava desesperat per la finestra el seu somrís, per saber que estava bé, que ho havia tornat a superar. Però no va ser així, en el cotxe hi havia una plaça buida, en Pit no hi era, i vaig caure amb el meu propi pes al terra, trencat de dolor, mentre la seva mare m'explicava que havia marxat, pels vols de Nadal, sense patiment, dormint plàcidament.